Un cop vaig ser jove, vaig tenir por de no tornar a ser-ho mai més, de que les forces s'esvaïssin i que desapareixessin juntament amb la vitalitat que em definia. L'eterna ciutat illenca ja em pareixia prou bona per a mi, em permetia oblidar la por i ésser jove per sempre. Per què havia de refusar horabaixes ombrívoles i carrers estrets? No me n'adonava de la meva pròpia malenconia, de la meva necessitat d'enyorar allò que mai ha existit.
"Les ones no em deixen, mu mare, allunyar-me'n massa."
I pensar que vaig començar a perdre la joventud d'ençà que vaig tenir por. I ara em dic "no frisis, no pensis gaire i no tenguis por". Però ja sabem tots que no sempre s'aconsegueix i que un diumenge horabaixa no es pot aconseguir canviar el món.
Dudas, preguntas y traducciones no tenéis más que pedírmelas.
3 comments:
algun día te pediré que me enseñes catalán, mientras tanto leo entre palabras
evidentment sí es pot canviar el món un diumenge.
l'illa no es queda petita mai, són els somnis que pretenen abarcar molt més. són les pors que pretenen destruir molt més.
Tiene el domingo horas altas??
(podem, igualment, intenta-lo (o es intentan-ho??)
Post a Comment